“No crec que el que faig tingui res d’obscè o immoral”

Adrián Pino

Quan li demanen a què es dedica respon convençut “A fer art”. Però Adrián Pino no treballa pinzell en mà pintant paisatges, ni tampoc es passa hores assegut davant d’un piano component simfonies: l’art que practica és purament físic, corporal. Ha dut a terme diverses performances completament nu en museus i altres espais públics d’arreu d’Europa. Art experimental o simple exhibicionisme? La polèmica està servida.

Com va sorgir i en què consisteix el Projecte V?
Quan estudiava a la universitat vaig descobrir l’aula de teatre, que em va servir per connectar amb el meu cos i utilitzar el físic com una eina de creació de realitats. En això consisteix bàsicament el Projecte V, dedicat a la feminitat -la V és de Venus- i al passat clàssic. Pretenc fer servir el meu cos com un element d’harmonia i de comunicació amb la bellesa d’aquella època. Així, durant un any he planificat un itinerari per diferents museus on he fet nus artístics davant de diverses obres.

La provocació del públic és un objectiu més? Pretens remoure consciències?
Entenc que algunes persones es puguin sentir sorpreses o ofeses amb les meves accions, però la meva intenció de partida no és generar res en el públic. El meu motor inicial és crear moments de bellesa, i de fet ho faig més per a mi que per a qualsevol altre. Considero que són moments estèticament bells on experimento una cosa molt intensa i molt pura. Al contrari del que s’ha dit, no crec que el que faig tingui res d’obscè o immoral. Perquè si està inspirat en l’art clàssic i aquest és sinònim de bellesa ja em diràs on és l’obscenitat…

Has declarat la teva profunda fascinació pel quadre El naixement de Venus de Botticelli. Què t’inspira exactament d’aquest quadre?
Per mi aquest quadre simbolitza la bellesa absoluta: les figures que hi ha representades, la manera com estan pintades, la seva harmonia i musicalitat… És una obra que des de petit m’ha inspirat molta tendresa i molt d’amor, em sentia com ‘acollit’ per aquest quadre. Crec que ha marcat molt la meva visió de la bellesa. Precisament el meu primer nu el vaig fer fa uns anys a Florència davant d’aquesta obra.

Com et prepares les teves performances?
Acostumo a fer-ho amb temps. Primer trio una sèrie d’obres i després fixo un calendari. Vaig sempre acompanyat d’una persona encarregada de documentar cada performance. Si el museu ens agrada i hi ha altres obres que ens interessen ens les mirem amb calma i després anem a l’obra en qüestió. Quan arriba el moment em despullo, em poso davant de l’obra fent una mena de posat i el meu acompanyant em fa fotos i un vídeo. Llavors són els vigilants del museu els que decideixen si m’expulsen o si em posen a disposició policial.

Imagino que per més ben intencionades que siguin les teves performances no hauran agradat gaire a les autoritats dels museus que has visitat.
No gaire. A la National Gallery de Londres recordo que vaig estar set hores detingut perquè em vaig tirar llet per sobre i hi havia el risc que malmetés alguna de les obres exposades. La meva experiència el primer cop que vaig estar tancat va ser molt estranya perquè em van sotmetre a un procés d’identificació durant el qual em van fer una prova de saliva i fins i tot un reconeixement psicològic. I jo pensava: “Mare de Déu, si l’única cosa que he fet és un acte artístic!”. Però la pitjor experiència va ser al Louvre, on em van tancar 24 hores després de la performance que vaig fer davant de la Mona Lisa. Allà em vaig atabalar molt perquè vaig haver de passar-me tot un dia sencer en un lloc molt incòmode. Em vaig arribar a plantejar si valia la pena seguir-ho fent.

Consideres que s’ha frivolitzat la concepció de l’art per part de la societat?
Vivim en una societat molt frívola que tot ho banalitza i on tot és una paròdia. Si ens acostumem a la constant ridiculització de les coses difícilment uns actes com els meus es podran entendre en termes poètics, místics, etc. Però retratar la societat en què vivim també forma part del projecte, perquè les reaccions a les meves accions parlen de com és realment la nostra societat.

“Lo digital ha vencido a la historieta clásica”

Francisco Ibáñez

Con 82 años recién cumplidos el maestro Ibáñez se sienta a dibujar cada día con la misma energía e ilusión que tenía cuando empezó, allá por los lejanos años cincuenta, a garabatear monigotes en sus ratos libres. Aquella afición de juventud derivó inevitablemente en el oficio al que ha dedicado su vida y por el que es conocido, admirado y querido por millones de lectores -jóvenes y no tan jóvenes- alrededor del mundo.

Llevas dibujando ininterrumpidamente durante más de sesenta años. ¿De dónde sacas la inspiración para crear tantas historietas? 
Me lo he preguntado cuarenta mil veces… El momento en el que te quedas delante del papel en blanco y piensas “¿Qué pongo? ¡Si ya lo he puesto todo!” es espantoso. Pero por suerte siempre sale algo. Cuando llevo ya mucho rato sin ideas echo mano a cualquier álbum antiguo de los míos, me lo repaso un poco, me hago una autotransfusión de mi propio humor y al cabo de poco ya me vienen nuevas ideas. Si algún día por lo que sea me quedo sin inspiración cogeré mis papeles y material de dibujo pondré una cerilla debajo, lo quemaré todo y se acabó. Afortunadamente ese día no ha llegado todavía…

La actualidad social y política debe ser para ti una gran fuente de inspiración…
No, no, no, en absoluto… Yo no hago crítica social ni política, para eso ya están los chisteros de los periódicos que lo hacen la mar de bien. Además las cosas que ocurren en política si no se publican al día siguiente ya han perdido sentido completamente: si hoy a Rajoy se le ocurre decir cualquier gilipollez de las suyas y yo la pongo en un álbum mío que saldrá dentro de seis meses el lector se preguntará “¿Pero en qué año vive este tío?”. No puede ser. Yo hago salir a veces algunos políticos simplemente porque están ahí, para dar un aire de actualidad a las historietas, para que el lector vea que esos tipos que salen son los mismos que está viendo por televisión.

¿Qué se siente al ser el último superviviente de un grupo de grandes historietistas que marcaron a varias generaciones?
Recuerdo aquellos tiempos en los que en los quioscos había mil y una publicaciones, los tiempos de Bruguera, con el capitán tormenta, el capitán trueno, el capitán relámpago, el capitán lo otro… Todos los fenómenos atmosféricos tenían su capitán. Ahora sólo quedamos yo con el Mortadelo y ‘Jan’, el creador de Superlópez. Escobar, Peñarroya, Cifré, Raf… Todos los demás dibujantes han desaparecido. Con el paso de los años han ido cambiando muchas cosas, es normal. Antes por ejemplo nuestro público era eminentemente infantil y ahora casi diría que en las colas para firmar ejemplares hay más adultos que niños.

¿Consideras pues que los niños de hoy han perdido la afición por los tebeos?
Antes los niños no tenían más que las historietas para pasar el rato; ahora cogen una tableta digital de ésas y ellos mismos se hacen su historieta… Porque si hay una cosa que odien los niños es tener que leer esos bichitos negros que se llaman letras. Con lo que tienen ahora en cambio ya ni lo leen, sino que lo escuchan. Y esto ha vencido a la historieta clásica, claro.

Eres el padre de personajes míticos como Mortadelo y Filemón, Rompetechos, el botones Sacarino, Pepe Gotera y Otilio… ¿Con cuál de tus hijos te sientes más identificado?
Indudablemente con el Rompetechos. El que me ha dado la fama ha sido Mortadelo, porque se ha editado en distintos países. El Rompetechos es imposible editarlo fuera porque debido a su miopía juega mucho con las equivocaciones y las confusiones al leer los letreros y si éstos varían es más complicado. Pero mientras que los otros personajes van por parejas éste es uno solo y encima chiquitajo. Quizá por eso le tengo más cariño.

Rompetechos

Cada día te pasas horas y horas trabajando en tu estudio. ¿Cuánto tiempo te lleva aproximadamente terminar una de tus historietas?
Depende. Una cosa es el guión y otra la parte gráfica. Para dibujar cada página suelo tardar cuatro o cinco horas más o menos. Pensar los gags ya es más jodido: igual puedo estar diez minutos que diez horas, según el día. Pero ya te aseguro que en sesenta años no ha venido como dicen ninguna musa a soplarme en la oreja…

¿Qué opinión te merecen las películas que se han hecho de Mortadelo y Filemón?
Creo que han quedado muy bien, con mucha acción y dinamismo tanto las de personas de carne y hueso como la última que se hizo de animación. Hace muchos años se hizo una serie de dibujos animados para la televisión que para mi gusto quedó horrible, pero qué le vamos a hacer.

¿Tienes previsto jubilarte algún día?
Hace años que me digo a mí mismo que ya es hora de jubilarme, pero los de la editorial no me dejan. Cuando se lo comento me dicen “De acuerdo señor Ibáñez, si quiere puede rebajar su producción, pero tenga en cuenta que cuando termina una historieta hay un grabador, un impresor, un colorista, un rotulista y un distribuidor que viven de lo que usted hace. Si para ahora ¿de qué vivirá toda esta gente?”. Y yo pienso “Pues tienen razón… ¡Venga, a trabajar, a trabajar!”.

Art lleig

La nit del 29 de maig de 1913 prometia ser memorable al Théâtre des Champs-Élysées de París. Durant els dies anteriors, diaris i revistes havien anunciat a tota pàgina l’estrena d’un nou ballet d’Igor Stravinsky, el compositor de moda, i el públic parisenc esperava amb neguit aquest gran esdeveniment. Centenars de persones ocupaven expectants les butaques del teatre, ple de gom a gom, quan per fi es va alçar el teló i, al so d’una música dissonant, estrident i cacofònica, un grup de ballarines vestides de manera extravagant van començar a saltar epilèpticament per l’escenari.

Ballet
Passats els primers segons d’estupefacció general, les reaccions dels espectadors es van polaritzar: uns -la immensa majoria- van començar a cridar i protestar, indignats davant d’aquella paròdia grotesca contrària als sagrats cànons de la bellesa i el bon gust als quals estaven acostumats; altres, un grupuscle format per bohemis iconoclastes, somreien irònicament mentre presenciaven en primera persona com aquella obra radicalment moderna escopia sobre els valors estètics la carca burgesia, obrint les portes a una nova concepció artística: la lletjor elevada a la categoria d’art.

D’ençà d’aquell dia històric, han estat molts els artistes que han fet del desequilibri, la deformitat i la incoherència la seva bandera personal, ja sigui moguts per la necessitat de buscar noves formes d’expressió o bé per la simple voluntat de provocar: Picasso, Kokoschka o Bacon en el camp pictòric; Schönberg en el terreny musical; Kafka en el literari…

Bacon

Però un dels riscos derivats d’aquest nou art irreverent és que amb el temps ha servit de coartada i refugi per a creadors ineptes i sense talent. En l’àmbit cinematogràfic és notori el cas d’una pel·lícula estrenada l’any 2003 i etiquetada per crítics i cinèfils de tot el món com ‘la pitjor de la història del cinema’. The Room és una mostra de la fascinació hipnòtica que pot arribar a generar una cosa perfectament mal feta. Rodat amb pretensions de drama romàntic, el film degenera en comèdia barata des del minut u no pas per un argument hilarant, sinó per la manca de professionalitat amb què està fet: escenes absurdes, guió pèssim, decorats de plàstic, actors que infraactuen… En definitiva, un altre exemple de lletjor, només que a diferència dels casos anteriors aquesta no és premeditada sinó completament involuntària, producte de la pura incompetència del director.

En altres contextos històrics aquesta pel·lícula no hagués passat d’anècdota graciosa, però en l’era d’internet ha acabat adquirint una projecció internacional sense precedents per a una obra de tals característiques. Tant és així que encara avui, quinze anys després de ser estrenada, The Room aplega milers de seguidors arreu del planeta que la veneren com a autèntica pel·lícula de culte. I no és gens estrany. Perquè són precisament els seus múltiples defectes els que la converteixen en un objecte únic i valuós, una raresa atípica que inclús pot generar certa admiració si es mira amb ulls molt, molt, molt compassius.