El salt ianqui

L’univers ha estat per a l’espècie humana un misteri insondable que l’ha obsessionat des de temps immemorials. Quan els nostres ancestres miraven de nit el cel i veien centenars de petits punts incandescents brillant en la foscor, de ben segur devien prendre consciència de com d’insignificants eren davant la immensitat del cosmos. Què hi ha més enllà? Estem realment sols? Els interrogants que els primers humans es deurien plantejar han alimentat la curiositat de les generacions que els han succeït i encara avui són enigmes de resposta improbable, si no impossible.

L’heroica arribada de l’home a la Lluna fa 50 anys va significar l’inici d’una nova era en l’exploració espacial. Durant segles, la humanitat ha sentit una gran fascinació per aquest astre veí, tan proper i a la vegada tan inabastable. Quan el 20 de juliol de 1969 un parell d’astronautes va trepitjar per primer cop la superfície lunar el somni etern d’arribar-hi algun dia es va fer per fi realitat. S’havia aconseguit l’inimaginable.

First Man narra la història oculta que s’amaga darrere d’aquest episodi històric, una gesta que va costar anys de sacrificis, frustracions i diverses tragèdies personals. Retrat fidel de l’experiència viscuda per Neil Armstrong com a astronauta de la NASA, la pel·lícula permet a l’espectador posar-se a la seva pell i viure en primera persona els riscos i perills d’una autèntica missió espacial.

First Man

No cal dir que el moment estel·lar del film és l’allunatge del mòdul lunar Eagle i la imatge d’Armstrong pronunciant les famoses paraules “un petit pas per un home, un salt gegantí per la humanitat” mentre posa el peu sobre la Lluna. En els plans següents se’l veu caminant per un paratge inhòspit i silenciós, on només destaca la silueta mecànica de la nau que l’ha dut a ell i a Buzz Aldrin fins allà, i els colors de la bandera nord-americana situada al seu costat.

Cap seqüència, no obstant, del moment èpic en que els dos astronautes despleguen i planten la insígnia ianqui, fet que ha comportat dures crítiques al director de la pel·lícula, Damien Chazelle. “Sembla que s’avergonyeixin que aquesta sigui una proesa aconseguida pels Estats Units. Quan penses en Neil Armstrong i en l’allunatge immediatament penses en la bandera nord-americana”, ha arribat a afirmar el president Donald Trump deixant clar que no pensa veure la pel·lícula. El senador republicà Marco Rubio ha anat més enllà: “El poble nord-americà va pagar aquella missió, duta a terme en coets construïts per nord-americans amb tecnologia nord-americana i que transportaven astronautes nord-americans. No era una missió de les Nacions Unides.”

L’any 1967 va entrar en vigor el Tractat de l’espai exterior, un text que fixa les bases del dret internacional en relació a les activitats espacials. L’acord va ser promogut pels Estats Units, el Regne Unit i la Unió Soviètica, i a data d’avui s’hi han adherit fins a 107 països de la comunitat internacional. L’Article II del Tractat estableix que “l’espai exterior, incloent la Lluna i altres cossos celestes, no està subjecte a l’apropiació nacional” de cap dels estats membres. S’entén per tant que la Lluna, Mart, l’estel polar i tot el que puguem arribar a albirar a través d’un telescopi són patrimoni de tota la humanitat i no únicament d’un sol país.

OST

Què hi fa llavors una bandera nord-americana a la Lluna? Tenint en compte els principis del Tractat, no hagués estat preferible col·locar-hi la de l’ONU? Són comprensibles les paraules del senador Rubio quan argumenta que aquella va ser una missió 100% nord-americana, però el fet de plantar-hi la bandera dels Estats Units pot ser interpretat com una forma d’imperialisme espacial, com si aquella nit de juliol de 1969 la Lluna hagués esdevingut automàticament el 51è estat de la Unió.

Sembla, doncs, que Armstrong es va equivocar quan, saltant cap a la posteritat, va pronunciar la mítica frase. Aquell era un petit pas per un home, sí; però un salt grandiós, colossal, exorbitant pel poble americà.

Buzz Aldrin

‘O sole mio

Nàpols és una ciutat que no deixa indiferent: o et fascina o la detestes. El seu ritme frenètic, el seu soroll incessant, el seu aspecte decadent… Per a molts és una postal de la Itàlia autèntica, sense falsos cosmètics ni cirurgia estètica. La vida tal com raja. Al visitant que passeja pels seus carrers i observa les seves façanes mal pintades, l’empedrat defectuós de les seves voreres i la presència gairebé anecdòtica de zones verdes no se li fa difícil pensar que Nàpols és una ciutat lletja que s’enorgulleix de ser-ho. Una lletjor hàbilment convertida en el seu principal atractiu turístic.

Pulcinella

Fundada pels grecs, ampliada pels romans i ocupada posteriorment per bizantins, normands, aragonesos, francesos, austríacs i espanyols fins la unificació italiana l’any 1861, Nàpols és actualment la tercera ciutat més gran d’Itàlia i una de les més visitades del Mediterrani. Bressol de la tarantel·la i la pizza margarita, té una especial devoció per Pulcinella, un dels personatges de la commedia dell’arte que amb el temps ha esdevingut símbol del napolità típic: mandrós, xerraire, espavilat i extraordinàriament supersticiós.

Màfia i delinqüència són dos estigmes vinculats a la ciutat que inevitablement han contribuït a alimentar i engrandir la llegenda -no tan allunyada de la realitat- segons la qual Nàpols viu al marge de la llei. I és que no és gens estrany veure nens de 12 anys conduint motos per alguns carrers del centre o bé cotxes circulant a excessiva velocitat i ignorant els senyals de trànsit, conducció temerària que cal atribuir per força al despreocupat tarannà napolità. Tot i això, els napolitans són gent oberta, amable i simpàtica que no dubta a ajudar els visitants en moments de dubte i desorientació fent-los, si cal, de guies turístics per carrers, places i esglésies.

Nàpols

A diferència d’altres ciutats italianes fàcilment associables a un o més monuments, Nàpols no en té cap de prou conegut com per haver aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari col·lectiu de la gent. El que més s’hi acosta és el Vesuvi, el famós volcà que fa 2.000 anys va sepultar les vil·les romanes d’Herculà i Pompeia i que protagonitza majestuosament el perfil coster del golf de Nàpols. Una vista magnífica però per desgràcia poc explotada perquè la ciutat viu d’esquena al mar. Quan el visitant s’acosta a la zona marítima es troba de sobte amb la muralla immensa del port que s’estén al llarg de bona part de la costa, obstaculitzant la visió del mar i frustrant qualsevol possibilitat d’integrar-lo en el paisatge urbà, excepte en trams molt limitats.

Ciutat endins val la pena fer un tomb per la Via Toledo i la Galleria Umberto I, i visitar el Castel dell’Ovo, el Castel Sant’Elmo, el Museu Arqueològic Nacional i la Nàpols subterrània. Però encara més recomanable és fer una escapada als afores per gaudir de la riquesa històrica i paisatgística de la regió. A poc més d’una hora en ferri hi ha l’illa de Procida, la més petita i desconeguda de les tres del golf de Nàpols. Menys massificada que Capri i Ischia, Procida ofereix panoràmiques de gran bellesa amb les seves cases de colors amuntegades al llarg de la costa formant un mosaic ben curiós i pintoresc. Una estampa cent per cent mediterrània a pocs quilòmetres de la que és, sens dubte, una de les ciutats més exòtiques d’Europa.

Procida

La guerra crònica

                                                                                         Con cuernos de chivo y basuca en la nuca
                                                                                                           volando cabezas al que se atraviesa
                                                                                                  somos sanguinarios locos bien ondeados
                                                                                                                                              nos gusta matar

Afirmava l’escriptor Mario Vargas Llosa en una trobada d’intel·lectuals celebrada l’any 1990 que Mèxic és la dictadura perfecta perquè, tot i no semblar-ho, “té les característiques d’un règim dictatorial: la permanència, no d’un home, però sí d’un partit que és inamovible”. I és que durant més de 70 anys -del 1929 al 2000- tots els presidents mexicans van ser membres del Partit Revolucionari Institucional (PRI) o bé dels seus partits antecessors. Les victòries electorals de Vicente Fox (2000), Felipe Calderón (2006) i la d’Andrés Manuel López Obrador enguany semblen haver trencat definitivament aquesta tendència hegemònica. Malgrat tot, avui més que mai, Mèxic viu sotmès a una de les dictadures més brutals i sanguinàries del món, la dictadura del narcotràfic.

Les xifres són devastadores. Més de 200.000 assassinats i aproximadament 40.000 desapareguts en els darrers 12 anys dibuixen un panorama comparable al d’Iraq, Síria o Afganistan. Els mexicans observen impotents com el nombre de víctimes creix any rere any sense que ni els seus governants ni les forces de seguretat aconsegueixin posar fi a aquest horror que ja ha passat a ser rutinari.

Sinaloa
Els orígens de la situació actual cal buscar-los tres dècades enrere, quan els nord-americans van tancar la ruta marítima de la cocaïna provinent d’Amèrica del Sud que passava per Florida. Davant d’aquesta circumstància es va haver de buscar una ruta alternativa que garantís l’arribada de la droga als Estats Units, el principal consumidor a nivell mundial. Els càrtels colombians de Cali i Medellín van optar llavors per creuar Mèxic de sud a nord. Amb el temps, els mexicans es van anar implicant cada cop més en el lucratiu negoci del narcotràfic i no van tardar a aparèixer els primers càrtels autòctons, els quals han crescut desmesuradament fins a esdevenir autèntics imperis enfrontats a mort els uns contra els altres pel control del territori. En un país on la pobresa i la marginació castiguen un sector important de la població, el contraban de narcòtics és vist per molts joves com una forma de fer-se ric de seguida, tot i el risc inherent de perdre la vida.

L’any 2006 el president Calderón va ordenar la implicació de l’exèrcit en la lluita contra els càrtels iniciant així una guerra sagnant que encara dura i que, malgrat els molts esforços invertits, sembla haver-se cronificat i no tenir fi. De fet, les sospites de connivència dels perseguidors amb els perseguits fan encara més llunyana sinó impossible una eventual resolució del conflicte. Segons les enquestes, la inseguretat i la corrupció són dos dels problemes que més preocupen als mexicans i la desconfiança de la ciutadania envers la classe política creix cada dia.

Corruptour

Aquesta és la trista realitat mexicana, on el poder omnipotent dels càrtels domina directa o indirectament la vida política i social del país; on els periodistes estan obligats a practicar l’autocensura per por a ser represaliats i diversos càrrecs electes són tirotejats impunement a plena llum del dia. Mèxic: el passadís de la droga, una guerra constant, la dictadura perfecta.

“No crec que el que faig tingui res d’obscè o immoral”

Adrián Pino

Quan li demanen a què es dedica respon convençut “A fer art”. Però Adrián Pino no treballa pinzell en mà pintant paisatges, ni tampoc es passa hores assegut davant d’un piano component simfonies: l’art que practica és purament físic, corporal. Ha dut a terme diverses performances completament nu en museus i altres espais públics d’arreu d’Europa. Art experimental o simple exhibicionisme? La polèmica està servida.

Com va sorgir i en què consisteix el Projecte V?
Quan estudiava a la universitat vaig descobrir l’aula de teatre, que em va servir per connectar amb el meu cos i utilitzar el físic com una eina de creació de realitats. En això consisteix bàsicament el Projecte V, dedicat a la feminitat -la V és de Venus- i al passat clàssic. Pretenc fer servir el meu cos com un element d’harmonia i de comunicació amb la bellesa d’aquella època. Així, durant un any he planificat un itinerari per diferents museus on he fet nus artístics davant de diverses obres.

La provocació del públic és un objectiu més? Pretens remoure consciències?
Entenc que algunes persones es puguin sentir sorpreses o ofeses amb les meves accions, però la meva intenció de partida no és generar res en el públic. El meu motor inicial és crear moments de bellesa, i de fet ho faig més per a mi que per a qualsevol altre. Considero que són moments estèticament bells on experimento una cosa molt intensa i molt pura. Al contrari del que s’ha dit, no crec que el que faig tingui res d’obscè o immoral. Perquè si està inspirat en l’art clàssic i aquest és sinònim de bellesa ja em diràs on és l’obscenitat…

Has declarat la teva profunda fascinació pel quadre El naixement de Venus de Botticelli. Què t’inspira exactament d’aquest quadre?
Per mi aquest quadre simbolitza la bellesa absoluta: les figures que hi ha representades, la manera com estan pintades, la seva harmonia i musicalitat… És una obra que des de petit m’ha inspirat molta tendresa i molt d’amor, em sentia com ‘acollit’ per aquest quadre. Crec que ha marcat molt la meva visió de la bellesa. Precisament el meu primer nu el vaig fer fa uns anys a Florència davant d’aquesta obra.

Com et prepares les teves performances?
Acostumo a fer-ho amb temps. Primer trio una sèrie d’obres i després fixo un calendari. Vaig sempre acompanyat d’una persona encarregada de documentar cada performance. Si el museu ens agrada i hi ha altres obres que ens interessen ens les mirem amb calma i després anem a l’obra en qüestió. Quan arriba el moment em despullo, em poso davant de l’obra fent una mena de posat i el meu acompanyant em fa fotos i un vídeo. Llavors són els vigilants del museu els que decideixen si m’expulsen o si em posen a disposició policial.

Imagino que per més ben intencionades que siguin les teves performances no hauran agradat gaire a les autoritats dels museus que has visitat.
No gaire. A la National Gallery de Londres recordo que vaig estar set hores detingut perquè em vaig tirar llet per sobre i hi havia el risc que malmetés alguna de les obres exposades. La meva experiència el primer cop que vaig estar tancat va ser molt estranya perquè em van sotmetre a un procés d’identificació durant el qual em van fer una prova de saliva i fins i tot un reconeixement psicològic. I jo pensava: “Mare de Déu, si l’única cosa que he fet és un acte artístic!”. Però la pitjor experiència va ser al Louvre, on em van tancar 24 hores després de la performance que vaig fer davant de la Mona Lisa. Allà em vaig atabalar molt perquè vaig haver de passar-me tot un dia sencer en un lloc molt incòmode. Em vaig arribar a plantejar si valia la pena seguir-ho fent.

Consideres que s’ha frivolitzat la concepció de l’art per part de la societat?
Vivim en una societat molt frívola que tot ho banalitza i on tot és una paròdia. Si ens acostumem a la constant ridiculització de les coses difícilment uns actes com els meus es podran entendre en termes poètics, místics, etc. Però retratar la societat en què vivim també forma part del projecte, perquè les reaccions a les meves accions parlen de com és realment la nostra societat.